| L'edifici està format per
una planta baixa, tres plantes pis i un terrat cobert. El primer
pis acollia la planta noble, a la qual es va afegir, posteriorment,
una zona nova, amb un caràcter més utilitari i domèstic,
on la família es relacionava i passava la major part del
dia. Originàriament, a la segona planta hi havia les cambres
dels seus propietaris i la tercera planta s'usava com a magatzem
de queviures, carbó i mals endreços. En l'actualitat
es pot visitar una part de la planta noble o casa-museu, que es
presenta com una dependència del Museu Comarcal de la Garrotxa
pel seu valor historicoartístic i pel fet que permet il·lustrar
la manera de viure d'una família benestant. Un dels trets característics de la casa són les decoracions
originals de les parets que s'han conservat en diverses estances.
Les representacions d'escenes galants i mitològiques i les
vistes de palaus i jardins imaginaris s'alternen amb falses motllures,
sanefes, imitacions de materials nobles... L'aportació més
important és la de l'anomenada alcova del General, feta per
Joan Carles Panyó (1755-1840), el primer director de l'Escola
de Dibuix d'Olot i un especialista en les decoracions murals.
Tot i no tenir un disseny unitari per cada cambra, el mobiliari
de la casa està format per uns conjunts de cadiratges, llits,
calaixeres, consoles, raconeres, taules i d'altres elements molt
interessants que, en el seu conjunt, representen el gust decoratiu
vuitcentista exemplificat en diversos estils com l'imperi, el romàntic,
el Lluís XVI o l'isabelí.
Del mobiliari, en destacarem un canterano català de noguera
amb marqueteria de boix, dues calaixeres bessones amb uns singulars
peus d'animals com a suport, i cal esmentar, molt especialment, les
dues alcoves: l'alcova del General i la del Bisbe, on destaquen els
dos llits d'Olot , amb motius ornamentals policromats i daurats i
el treball característic dels tallers olotins.
La importància dels mobles -alguns dels quals han estat profusament reproduïts
en publicacions monogràfiques especialitzades- no ens ha de fer perdre
de vista tota la sèrie d' elements ornamentals que arrodoneixen i completen
la decoració de la casa: les motllures daurades que coronen les portes
i obertures, les galeries que suporten els cortinatges, les cornucòpies
i els miralls... I no només els treballs d'ebenisteria i fusteria, sinó també la
tapisseria, els domassos, la passamaneria i tots els teixits, a més de
les làmpares, canelobres, rellotges, urnes de flors i objectes domèstics
diversos.
Un dels elements que més ha contribuït a donar popularitat a la casa
ha estat el pessebre monumental que es troba ubicat en una de les sales de la
banda de migdia i que ocupa dos panys de paret. El pessebre l'inicià,
a finals del segle XVIII, Ignasi de Trincheria el qual, impossibilitat físicament
i amb l'ajut d'un criat, construí aquesta obra on són representats
diversos passatges bíblics, escenes de la vida quotidiana i altres representacions
típiques dels pessebres tradicionals. El pessebre evidencia aportacions
de diverses èpoques i autors (en destacarem les figures incorporades al
pessebre atribuïdes a l'insigne escultor Ramon Amadeu , 1745-1821) i l'ús
de materials molt diversos. L'abundant presència d'elements ornamentals
(ocells, arbres, fruits...) i d'altres elements extemporanis (com castells o
cases de paper), combinats amb el material utilitzat com a base (fonamentalment
travertí) i la successió indiscriminada d'episodis, produeixen
un espectacular efecte visual.
La nissaga dels Trincheria
Els Trincheria, com a nissaga, procedeixen del Roselló i alguns dels seus membres s'han distingit dins el context de cada època. Cal arrancar de Josep de Trinxeria, nat a Prats de Molló vers el 1630. Era pagès i es convertí en guerriller davant l'exasperació pels abusos de l'import sobre la sal i, ensems, era contrari al domini francès sobre el Roselló. Dirigí la revolta dels "Angelets" i obtingué algunes victòries militars, però finalment passar a residir a Olot, tot i que es dóna per segur que morí a França, probablement el 1689, en el decurs de noves incursions guerrilleres. Va tenir tres fills: Ignasi, Josep i Blai, el primer dels quals, l'hereu, morí solter. En Josep fou capità de la unitat "Caballos Corazas". Exercí com a governador de Camprodon i Carles II li concedí el títol de noble del Principat. L'altre fill, Blai, fou mariscal de camp dels reials exèrcits i fou governador de Montsó i de Tarragona i més tard Comandant General d'Aragó.
A conseqüència de la solteria, per impediments físics, d'Ignasi, l'herència familiar passà a Blai, fill del militar Josep de Trinxeria i germà de Manuel i d'Ignasi, el primer religiós de l'orde hospitalària de Sant Joan de Déu, autor de diversos treballs i predicador del rei. Ignasi esdevingué Capità del Regiment d'Infanteria de la Reina. La nissaga, com s'ha dit, trobà continuïtat amb el nebot d'Ignasi de Trinxeria, aquell Blai que fou Capità d'Enginyers i dirigí les obres d'edificació, entre 1750 i 1763, de l'actual temple parroquial de Sant Esteve. Blai va casar-se amb Antònia Salla i de Tarau, que exercí el càrrec de Batlle Reial d'Olot. A Antoni el va succeir Llorenç de Trincheria, Comandant d'Armes casat amb Josepa de Busquets i de Noguer, el fill dels quals, Joaquim, es va casar amb Maria del Tura de Bolós i Santaló. La nissaga trobà continuïtat amb Francesc X. de Trincheria i de Bolós, que va casar-se amb Mercè Campaneria i Campaneria, natural de Matanzas (Cuba). El fill hereu, Joaquim, va contraure matrimoni amb Carme Castanys i Montañà. Amb el seu fill Antoni, casat amb Isabel Polo, s'ha arribat a les actuals generacions de la família. Una dada important: el cognom conservà la seva catalanitat fins a mitjan segle XVIII, ja que és a partir de 1748 quan començaren a emprar el "Trincheria" que ha perdurat fins als nostres dies en la seva versió castellanitzada.
Pintura a l'oli de Josep Berga
El tresor artístic de Can Trincheria per Josep Murlà i Giralt [La Comarca, núm. 208, 17 de març de 1983]
L'edifici de can Trincheria, que ocupa una parcel·la d'uns 820 metres quadrats de superfície, comprèn planta baixa, tres plantes pis i un terrat cobert. La planta baixa ocupa 520 metres quadrats de la parcel·la i és de tres crugies cobertes amb volta, dues de les quals (les laterals) eren antigament ocupades pels carruatges i cavallerisses i les seves corresponents dependències annexes. Avui la seva utilitat és ben diferent car les dues estan ocupades per establiments comercials.
El primer pis compren dues parts ben diferenciades. Una conformada per les tres crugies i l'altra per una ala, en forma de "L", afegida. La primera d'aquestes parts és la més noble de l'edifici i conté dues cambres amb les corresponents alcoves i quatre salons juxtaposats en la forma de quatre quadrats d'un quadrat, intercomunicats entre ells. Algunes de les parets i sostres d'aquestes sales són decorades amb pintures imitadores de columnes, cornises i basaments destinats a produir efectes arquitectònics, mentre que en altres hi són representats plafons ornats amb sedes, garlandes, cordons i boles de passamaneria i medallons. El mobiliari que es compenetra amb la decoració és d'estil divers, preferentment barroc imperi. Hi ha el llit amb el retaule pintat a la paret de Joan-Carles Panyó i les calaixeres de la sala principal, filetejades de plata, que esdevenen una filigrana de cal·ligrafia rococó, passant per cornucòpies i consoles d'afiliació isabelina i estil Lluís XVI. A les parets pengen pintures, dibuixos i gravats de Dionís Baixeras, F. Barrados, Laureà Barrau, Berga i Boada, Berga i Boix, Prudenci Bertrana, Antoni Caba, Capmany, Ramon Casabó, Martí Casadevall, Melcior Domenge, Enric Galwey, Mn. Gelabert, Rafael Llimona, Joaquim Marsillach, M. Martí, Moliné, Francesc Morell, Francesc de P. Nebot, Ceferí Olivé, J. Phillips, Josep Pinós, Salvador Rosés, Santiago Russinyol, P. Severac, Juli Solé, Modest Urgell i Àngel Vila, a més d'un seguit d'obres d'autors desconeguts que cal destriar en retrats, temàtica religiosa, romàntica i diversos fins a un total de cent-catorze.
Exteriorment, l'edifici no ofereix cap particularitat i ningú no diria, davant la façana de la casa núm. 29 del carrer de Sant Esteve, que a l'interior s'hi guarden totes aquestes peces, d'un valor incalculable per la història d'Olot i de Catalunya.
A l'altra part, la de l'ala en forma de "L", hi ha les dependències destinades a activitats domèstiques, com són la cuina, sala d'estar i la sala en la qual hi ha -tancat en armari-vitrina- el famós pessebre monumental que realitzà aquell hereu fadrí, Ignasi de Trincheria, físicament impedit per causa de la paràlisi que l'afectà com a conseqüència d'una caiguda de cavall que sofrí de molt jove. El pessebre és únic, amb uns personatges -dispars pel que fa a mides, races i èpoques representades- col·locats en un complicat paisatge en el qual conviuen guerrers napolitans, pastors, barquers, àngels i arcàngels, soldats romans i jueus, obrers d'oficis diversos i animals de tota mena, sense prescindir de masies que contrasten amb castells medievals. El pessebre és, tot plegat, un espectacle que deixa entre veure la paciència artesana d'Ignasi de Trincheria, tot i que, en més d'una ocasió, s'ha apuntat la intervenció d'un criat majordom que hi hauria realitzar una feina important. Alguna cosa de cert hi deu haver quan el propi Ignasi de Trincheria, en morir, féu lligat a favor de Pere Joan Areny, citat com a "mestre que fou de la seva casa".
Alcova del General
Josep de la Trincheria, l'últim guerriller del segle XVII
La història de les nacions presenta, en determinats moments especials, uns personatges singulars que destaquen pel damunt dels seus conciutadans. Són homes o dones que es constitueixen en representatius del que pensen, senten i viuen les col·lectivitats on són inserits. Aquest és el cas de Josep de la Trinxeria, pagès de Prats de Molló, nascut aproximadament cap al 1630, i que representà fidelment les actituds d'una gran part de les classes populars catalanes durant el darrer terç del segle XVII. Abans de tractar, però, un xic de la vida d'aquest personatge, cal fer, tot i que sigui breument, una exposició entorn de la situació de la Catalunya que va viure Trinxeria.
De bon començament hem de dir que el país tot just acabava de ser desmembrat. El 7 de novembre de 1659 es signava el Tractat dels Pirineus i, amb ell, Catalunya restava desmembrada. Les dues potències signatàries menyspreaven, d'aquesta manera, la unitat cultural, lingüística i social de la nació catalana. El fet és encara més greu pel que es refereix a la Corona espanyola, car París es mostrava disposat a permutar el Roselló, la Cerdanya i el Vallespir, a canvi de les possessions espanyoles a Flandes (el Franco-Comptat). La intransigència de Felip IV motivà que la permuta no es realitzés i que, pocs anys més tard, també es perdés aquella altra possessió. De tot això, en tornarem a parlar.
La situació de la Catalunya annexionada per l'Estat francès no va ser gaire diferent de la que tindria més tard el Principat, a partir de 1714. Més aviat, si s'escau, diríem que encara fou pitjor. Lluís XIV es trobava en la plenitud del seu poder i, com de tots és conegut, el seu ideari polític -l'anomenat absolutisme-, es basava en l'establiment d'un poder centralitzat i indiscutit; molt controlat per una burocràcia d'Estat absolutament fidel al rei i, per tant, en la uniformitat dels seus dominis. En aquest sentit, és prou significativa la resposta que donà a un memorial enviat pels consellers de la Generalitat establerts a Perpinyà: "Lluís, per la gràcia de Déu Rei de França i de Navarra: havem resolt d'establir en els comtats i vegueries del Rosselló i el Conflent, i en els països adjunts, els quals se'ns han cedit pel tractat de pau entre aquesta Corona i la d'Espanya, fet i signat el darrer 7 de novembre, el mateix bon ordre i la mateixa forma de justícia i de govern que se guarda en les altres províncies del nostre regne... hem jutjat, al mateix temps, oportú de suprimir el Tribunal del Consell Reial, que havia residit a Barcelona i després a Perpinyà, com també el Tribunal de Governació dels dits comtats i vegueries del Roselló i del Conflent". En el mateix edicte s'inclou un paràgraf que posa de manifest com la voluntat desnacionalitzadora de Lluís XIV s'ocupava de tots els aspectes, per molt secundaris que fossin: "Sa Majestat vol i entén que tots els habitants de la vila de Perpinyà, com a capital del país, i que en conseqüència han de servir d'exemple per les altres, d'aquí en endavant aniran vestits a la francesa".
En substitució de les institucions tradicionals, el rei establí el que eren els organismes de la resta de la Corona: l'Intendent, màxima autoritat per representar el Rei, el Governador, el Cap militar, etc. Ni l'Església va restar al marge de la nova estructura del poder, car la diòcesi de Perpinyà fou annexionada a la de Narbona. Per tal de sotmetre els nous súbdits, Lluís XIV va emetre l'ordre de construir una xarxa de fortificacions a càrrec de Vauban, de les quals les més famoses serien la de Vilafranca del Conflent, Mont-Luis, i Colliure, entre d'altres.
A la fi, les manifestacions culturals, com no podia ésser d'altra manera des de la perspectiva dels conqueridors, no van restar al marge d'aquesta política uniformista. Després d'una sèrie de mesures com, per exemple, posar en les escoles i la universitat professors francesos o simpatitzants, la culminació de la descatalanització seria un decret de 1700, pel qual es prohibia l'ús del català.
Miquelets i angelets per Juli Clavijo
La resposta dels catalans, vindria aviat. Les hostilitats contra les autoritats franceses, s'inicien l'endemà de la conquesta, i s'estenen arreu del país. Dues raons ho expliquen. Lluís XIV considerà, tal com hem pogut veure a partir del seus decrets, els territoris annexionats com sotmesos a les lleis de conquesta, i d'ací la seva intransigència envers els seus habitants. Per altra banda, la política impositiva francesa s'aplicava de forma brutal sobre un país que feia més de quaranta anys que estava sobrecarregat pels tributs. La Corona francesa, com abans l'espanyola, necessitava uns ingressos per mantenir les despeses que comportava la seva política de gran potència. D'aquesta manera, doncs, aquest nous imposts venien a eixugar encara més les migrades hisendes de les classes populars de la Catalunya nord. La conseqüència lògica no podia ésser altra que aguditzar les tensions i que, des de bon principi, s'iniciés un moviment de protesta que es transformà en insurrecció. Els seus protagonistes serien els angelets i els miquelets.
Aquests últims, eren homes que estaven enquadrats com els militars. Eren partides armades i dirigides per militars i, en alguns casos, pagades per les autoritats. Els angelets, pel contrari, eren guerrilleres d'una clara extracció popular. Les seves accions anaven dirigides especialment contra els funcionaris encarregats de cobrar l'impost sobre la sal, dit "la gabella". Molt sovint van actuar en complicitat amb la població de les viles, de les quals rebien un clar suport. Josep de la Trinxeria seria el cap dels angelets més important.
Les accions dels angelets poden considerar-se com iniciades cap al 4 d'agost de 1663, quan van ser morts quatre funcionaris d'Hisenda a Sant Llorenç de Cerdans. La repressió posterior (vuit condemnes a mort, cinc a galeres i el batlle expulsat de la vila) no va servir per a calmar la situació. Ans al contrari, la conflictivitat va augmentar i prova d'aixó fou l'aixecament dels pagesos del Vallespir el 1667, aixecament que tingué com a causa fonamental la protesta contra les càrregues financeres sobre els productes de consum. I és en aquestes circumstàncies que sorgeix la figura de Josep de la Trinxeria.
Des del punt de vista del tarannà personal, la característica més important de Trinxeria és la fidelitat als seus amic i correligionaris. Així, quan va ser detingut un dels seus lloctinents, Joan Miquel Mestres, dit "l'hereu de Vallestià", el nostre personatge idearà tota una hàbil estratagema per deslliurar-lo, la qual va tenir un complet èxit i, a més, va servir per ocupar Prats de Molló. Continuant amb les seves astúcies, la més notòria fou la de disfressar els seus angelets com a venedors de vi per capturar la ciutat de Ceret. Una vegada més, la trampa va donar resultat, car la sorpresa de la guarnició obligà les autoritats franceses a dedicar un gran esforç a la repressió dels guerrillers. En aquesta tasca va destacar un català: Francesc de Sagarra, originari de Lleida, governador del Rosselló i partidiari ardorós de l'absolutisme de Lluís XIV. Aquest element dirigí un veritable exèrcit de quatre mil homes, que obligà En Trinxeria a traspassar les fronteres. Dos anys més tard, el 1672, les hostilitats havien ultrapassat les proporcions anteriors. Dues causes ho van provocar: la guerra entre França i Espanya, i l'etern problema de la "gabella" de la sal. El caràcter de la lluita, però, ja havia canviat. Si abans del pas dels Pirineus, de la Trinxeria i els seus angelets portaven un combat on el factor fonamental era la protesta contra els impostos i les dificultats econòmiques de la població, a partir que Trinxeria es posa a les ordres de les autoritats del Principat les seves accions obeeixen més a la lluita entre les dues potències, França i Espanya, que no pas al factor social que havia motivat la particular guerra dels angelets. Nogensmenys, el seu prestigi i la seva incidència en la població, no van cessar d'incrementarse. Així, el trobem relacionat amb la conspiració per aixecar Vilafranca del Conflent, el 1674, conspiració que, en ésser descoberta, motivà una fortíssima repressió per la gent d'en Segarra. Un any més tard es produeixen els fets d'armes de Banyuls, on tingué una participació destacada, la qual participació ocasionà nombroses baixes a les tropes de Lluís XIV. També el veiem actuant com un vertader guerriller que, amb quaranta angelets, prop de Perpinyà fan gran destrosses. Expedició, com totes les d'aquella època, que tenia com a base operativa la nostra comarca, concretament l'Alta Garrotxa, on per les dificultats del terreny, hom estava ben a segur de les persecucions que realitzessin els francesos.
Tanmateix, la dependència que els angelets tenien dels virreis de Catalunya, en condicionà la lluita. En el moment que Espanya i França signen la Pau de Nimega, el 1679, la partida estava completament perduda i, de mica en mica, el qui no retorna a la seva llar gràcies a les amnisties que promulguen les autoritats franceses, s'instal·la al Principat. Aquest és el cas d'en Trinxeria, que ve a la ciutat d'Olot, i inicia una nissaga que encara és present a la Garrotxa. El seu somni de veure unificada Catalunya, no el va poder assolir.
Els interessos polítics de les Corts de París i Madrid s'enfrontaven per l'hegemonia a Europa, i aquestes places del Roselló, el Vallespir i la Cerdanya, significaven poca cosa per tots dos països. Així veiem con París, vol retornar aquest territoris a la Corona d'Aragó a canvi de les possessions de Flandes, però la negativa dels successius governs centrals, des de 1646 fins a 1677, aquesta permuta, farà que, en certa manera a contracor, França s'acomodi a la nova situació i s'annexioni definitivament aquest territoris de Catalunya.
Amb la mort d'en Josep de la Trinxeria "en Pepe", el 1689, es tancava un episodi de la resistència armada i s'iniciava, en aquelles contrades, una nova etapa de resistència pacífica a l'assimilació i la pèrdua de les arrels nacionals. La lluita no seria pas fàcil.
Alcova del Bisbe
El pessebre de Can Trincheria per Josep Murlà i Giralt
Al costat del mobiliari i objectes d'art que constitueixen els elements més destacables de la casa Trincheria, el pessebre monumental que s'hi ha conservat és igualment important i esdevé, a més, una obra única de l'art popular català. Aquest pessebre d'unes característiques veritablement extraordinàries, es troba en una de les dependències o sales de la banda de migdia de la casa, és a dir, en la part més assolellada de l'edifici i en la qual, per tant, s'hi feia vida més freqüentment.
El pessebre ocupa un armari-vitrina que s'estén al llarg de dos panys de paret i, en ell, hi són representats diversos passatges relacionats amb la infància de Jesús. Les figures són dispars pel que fa a mides, races i èpoques representades, totes les quals són col·locades dins un paisatge complicat i disposat en gradació on conviuen soldats napolitans, pastors, llenyataires, barquers, àngels, obrers d'oficis diversos, personatges bíblics i animals domèstics de tota mena, així com cases de pagès i castells amb altres torres que donen a l'obra un aspecte capriciós i alhora esplendent.
La realització d'aquest pessebre arranca dels darrers anys del segle XVII i els Trincheria hi van anar introduint a poc a poc elements i figures que venien a substituir, probablement, les peces que la quitxalla de la casa anava trencant. El pessebre, doncs, evidencia aportacions de diverses èpoques i pot considerar-se per tant, com una creació de les primeres generacions olotines de la nissaga. S'ha indicat, en més d'un lloc, que en el pessebre hi ha figures de Ramon Amadeu i Grau, fet que acreix encara més la vàlua de l'obra. Eveli Bulbena crític d'art que fou premiat per un treball de catalogació i descripció de les obres d'Amadeu, considerà, però, que només hi ha quatre figures propietat dels Trincheria que són atribuïdes al gran escultor pessebrista barceloní: un pastor caminant amb un infant a la seva dreta, un pastor que sosté una perdiu amb la mà destra, un medicant assegut i un mendicant ajegut. Aquestes dades, es considerin autèntiques o atribuïbles les figures, confirmen la incorporació de nous personatges en el pessebre, d'acord amb els criteris de la generació resident a la casa i a les tendències i gustos imperants a cada època.
S'ha dit també, en més d'una ocasió, que el pessebre fou iniciat, en ple segle XVIII, per un descendent de Blai de Trinxeria, i s'ha assegurat, fins i tot, que el seu autor fou un tal Ignasi de Trincheria, l'existència del qual s'estableix entre 1715 i 1784. En ambdós casos les dades són incorrectes, per bé que hi ha la coincidència d'afirmar que es tractava d'un hereu fadrí i físicament impossibilitat, circumstàncies aquestes que veritablement es donaven en el promotor de l'obra. Aquest, efectivament, és deia Ignasi de Trinxeria i era fill de Josep de Trinxeria, pagès natural de Prats de Molló que, exasperat pels abusos de l'impost sobre la sal i contrari, per altra banda, al domini francès sobre el Roselló, es convertí en guerriller i dirigí la revolta dels "Angelets". Va obtenir algunes victòries militars, però, finalment, passà a residir a Olot, tot i que es dóna per segur que el seu traspàs es produí a França, possiblement el 1689, en el decurs de noves batudes de guerrilla. Josep de Trincheria es va casar amb Rafaela i tingueren tres fill: Ignasi, Josep i Blai. Josep, el segon fill, fou capità de la unitat de "Caballos Corazas" i esdevingué governador de Camprodon, havent-li concedit el rei Carles II el títol de noble del Principat. Blai, per la seva banda, fou mariscal de camp dels reials exèrcits i ostentà el càrrec de governador de Montsó i de Tarragona, essent nomenat més tad Comandant General d'Aragó. Ignasi, l'hereu, va quedar ja de molt jove afectat de paràlisi com a conseqüència d'una mala caiguda produïda mentre cavalcava un cavall. Consta que l'any 1691 era "estudiant de lleis, en la vila d'Olor popular" i que morí fadrí, i per tant sense descendència, el 8 de març de 1752. Va sobreviure als seus dos germans, Josep i Blai, i fou soterrat a la capella del Roser de l'església parroquial de Sant Esteve. Uns anys abans, concretament el 25 d'agost de 1747, havia fet testament deixant com a usufructuària la seva cunyada Maria Fernàndez, vídua de Josep de Trinxeria, amb obligació que mantingués el seu fill Blai (nebot del testador) i tota l'altra família. Féu també llegat a favor del nebot Manuel de Trincheria, religiós, clergue regular menor de la casa de Sant Sebastià de Barcelona, consistent en la celebració de misses que havien estat fundades per la família en l'església de Sant Esteve.
Ignasi en el dit testament, va fer hereu universal seu al referit nebot Blai de Trinxeria, que arribà a ser capità d'Enginyers i que dirigí les obres d'edificació, entre els anys 1750 i 1763, de l'actual temple parroquial de Sant Esteve d'Olot. Però encara va deixar un altre llegat testamentari que beneficià a Pere Joan Areny, "mestre que fou de la seva casa", la qual cosa dóna a entendre que es tractava d'un home de plena confiança que, possiblement, hi exercí com a criat majordom i que, per tant, hauria tingut una intervenció important en la construcció del pessebre, car no s'ha de oblidar que la paràlisi immobilitzava l'amo de la casa.
Detall del pessebre
Si seguim la línia d'ascendència directa dels Trincheria, ens troben que Blai, el que intervingué en les obres de direcció del temple olotí, es va casar amb la mataronina Antònia Salla i de Tarau. El seu fill hereu, Antoni, fou batlle reial d'Olot i es va amullerar amb Agnès Bassols i Pastells, d'Olot. Els va succeir el seu fill Llorenç, comandant d'armes a Olot, el qual va contraure matrimoni amb Josepa de Busquets i de Noguer, de Besalú. El seu hereu, Joaquim, es va casar amb l'olotina Maria del Tura de Bolós i Santaló, succeint-los Francesc Xavier de Trincheria i de Bolós, cassat amb Mercè Campaneria i Campaneria, natural de Matanzas (Cuba). El fill d'aquests, Joaquim, s'esposà amb Carme Castanys i Montanyà, d'Olot, arribant-se amb el seu fill Antoni, cassat amb isabel Polo, a les generacions actuals del llinatge. Tots plegats, superant entrebancs de diversa índole, van contribuir a la salvaguarda del patrimoni familiar i, per tant, del seu notable pessebre.
Mn. Pere Valls va deixar anotat, en relació al pessebre de can Trincheria, que "Era la mayor habitación de la casa aunque hay construido un Pessebre o Belen curioso ya por su construcción formado por estantes de piedra especial llamada ya de pesebre procedente de Cogolls. En dichos estantes que ocupan toda la habitación están repartidas con bastante gusto empenzando por el Nacimiento del Niño Dios en figuras mayores siguiendo toda la vida de Jesús". El prevere, que va morir ja molt vell a Barcelona, pel novembre de 1925, concretà que hi havia "unas capillitas formando armarios donde había colocados varios Santos hoy casi todos destrozados y al centro una chimenea disimulada, era la habitación más recreativa en invierno. Actualmente el Belén está bastante deteriorado y las capillas destrozadas. Los chiquillos de la casa han sido su herodes. El coste según me dijo D. Lorenzo fue de tres mil libras. Su construcción data de últimos del 1700 ó primeros del 1800".
Aquesta descripció de Mn. Pere Valls corrobora el que ja hem dit abans: que la substitució de figures pessebrístiques vindria motivada per la normal trencadissa de la mainada. Pel que a la construcció indicada i el cost de tres mil lliures, és evident que es tractava d'una consolidació o d'una nova distribució o disposició -possiblement l'actual- del pessebre, ja que el seu origen, com s'ha posat de manifest, és anterior. El senyor Llorenç, citat pel capellà en relació a l'obtenció de les dades, no és altre que Llorenç de Trincheria i Bassols, nat el 10 de setembre de 1788 i mort el 24 de març de 1868. Mn. Pere Valls, per tant, devia ser força jove quan el va conèixer.
El pessebre, tal com actualment es pot veure, ocupa tota la part superior de l'armari-vitrina, el qual té diverses portes. A efectes descriptius l'hem dividit en nou parts, en la primera de les quals són representades les escenes de la Visitació de Maria a la seva cosina santa Elisabet (en el nivell superior); l'Anunci als pastors (en el centre), formant el grup les figures de cinc pastors i l'àngel, sostingut aquest damunt un suro que aparenta una elevació del terreny; i el taller de Sant Josep (a la banda dreta del nivell inferior), així com les figures d'un caçador, una dona filant que cavalca sobre un ase, un pagès (amb barretina) que mena dos bous que llauren, una font pública on hi ha tres càntirs i dues dones (amb caputxa al cap) que omplen d'aigua els atuells, un fuster i un grup de blanquers que practiquen llur ofici. La vestimenta d'aquestes figures és d'estil divers i va des de la tradicionalment pessebrista fins a la de l'època de construcció del pessebre, tant en els homes com en les dones. La mida és desigual entre totes aquestes figures i grups.
En la segona part, el nivell més alt és ocupat bàsicament per la imatge sedent de la Mare de Déu amb l'infant assegut a la falda i voltada de diversos àngels que mostren emblemes d'invocacions marianes, tals com un sol, una casa (casa Daurada), un estel (Estel Matinal) i un mirall (Mirall de Justícia). A banda i banda de la Verge hi ha un frare agenollat i amb actitud d'espectació, trobant-se també a un nivell més baix una altra figura d'un frare en posicions semblants. En el centre, s'hi troba un castell o casa fortificada, amb uns soldats armats que li fan guàrdia. En el nivell inferior, hi ha representada l'escena de l'Anunciació, mentre que en un extrem es pot veure, en figures més diminutes, el Somni de Sant Josep (Sant Josep dormint i l'àngel que l'assabenta que Maria concebrà per obra de l'Esperit Sant).
Les parts tercera, quarta, cinquena i sisena formen tot un sol grup dins una continuïtat paisatgística. En la raconera hi ha la gran escena del Naixement, amb un seguit de pastors que adoren o s'hi apropen i un estol d'àngels que toquen instruments i porten inscripcions relatives al misteri. Hi ha també els Reis Mags i la seva cavalcada dirigint-se a l'estable, un pagès amb barretina i capa que toca el tamborí i el flabiol, una casa amb un hort conreat on hi ha cols i altres verdures, un llenyataire, un grup de pastors aplegats entorn un foc i envoltats de xais, un castell custodiat per dos soldats, l'escena de la Degollació dels Innocents (amb en el rei herodes, soldats i mares amb els seus infants), la Fugida a Egipte, un ferrer practicant l'ofici, barquers, un altre Naixement més simple (sota l'escena dels Innocents) i tot un seguit de pastors, gossos, cabres, ànecs, porcs, galls dindis, coloms volant, ovelles i fins i tot un cargol, que conviuen harmònicament dintre una ambientació vegetal atapeïda i formada per molsa, alzina, grèvol, raïms, fulles de vinya i palmeres artificials.
També formen una altra unitat les parts setena i vuitena. En la primera de les que ara s'han citat hi ha castell guardat per militars, tres homes asseguts, un pastor, coloms, ovelles, vaques i cavalls. En la vuitena, el nivell més alt és ocupat per un castell, mentre que en el central es troba la imatge de la Divina Pastora envoltada d'àngels que toquen instruments de vent i corda. A sota, hi és representada l'escena de la Presentació de Jesús o la Purificació de Maria, amb l'infant damunt l'altar i la Verge i Sant Josep (que porta en un plat el dos colomins de l'ofrena manada en la llei de Moisès) fent costat al sacerdot, abillat amb alba i casulla. A més a més, hi ha dos escolanets que sostenen amb les seves mans ciriers i que constitueix, tot plegat, un bon exemple del contrast de figures que es reparteixen arreu del pessebre. En aquest part, s'hi troba també una font amb un cigne que té el pit ensangonat i menjat per tres coloms (símbol de l'Eucaristia), així com diversos pastor, bous, xais, un gos, una cabra, etc.
La darrera part, finalment, és inacabada, amb un seguit de figures soltes i força malmenades que, en el principi, devien destinar-se a la representació d'escenes de la Passió del Crist. S'endevinen els passatges evangèlics de la Cena (no hi ha totes les figures dels apòstols), l'Oració a l'Hort, Jesús portant la creu, la Crucificació, el davallament i l'Ascensió.
El pessebre és ric en menudeses i el visitant cal que s'hi passi llarga estona per tal d'anar mirant aquí i allà contemplar detalls que resulten insignificants però que tenen, òbviament, la seva importància. Així, en lloc gairebé dissimulat, hom troba una cova en la qual hi ha la figura d'un home agenollat i pregant, vigilat per dos lleons. És, sens dubte, l'escena del profeta Daniel, inspirada en les escriptures: "El van posar a la fosa dels lleons, on va romandre sis dies". Hi ha també, en un altre lloc força recondit, un frare orant dins una cova. És possible que es tracti de Francesc d'Assís, que fou el qui va representar per primera vegada el Naixement.
El pessebre de can Trincheria és un autèntic món en miniatura pensat i creat per aquell hereu fadrí de la casa que, en una sublim interpretació del Nadal, recreà pacientment tota una humanitat, donant a cadascuna de les figures un alè d'aquella vida enyorada que, pels condicionants físics que el retenien, no va poder assaborir. L'obra, en conjunt, és un càntic de fe i a la vida i esdevé, com encertadament s'ha dit en una impressió poètica anònima, una llicó de constància i de superació: sense poder moure's, un home es fa amb tot un món i l'enquibeix dins un armari.
Una visió particular (alumnes de primer d'ESO de l'IES Bosc de la Coma, curs 2003-2004)
Andrea Benítez |
Anna Dorca |
Anna Pujol
|
Albert Vilanova |
Baharu Touray
|
Francesc Ureña |
David Moreno |
David Moreno |
Iris Pineda |
Mireia Montbardó |
Marta Comas |
Marta Comas |
Mireia Puig |
Mònica Rodríguez |
Meritxell Vidal |
Raquel Bantí |
Pau Puigdevall |
Pau Puigdevall |
Roser Porras |
Roser Porras |
Sergi Llach |
Sergi Llach |
Sira Samasa |
.
|
