espai zerou

Indisciplinats és una exposició col·lectiva que parteix de dos objectius fonamentals: sondejar l'àmbit de la creació artística emergent en la regió gironina i fer-ho des d'un punt de vista ampli i expandit sense limitar-se a les pràctiques i disciplines més tradicionals.

In disciplinats és, també, una mostra heterogènia, diversa, sense un fil temàtic com a eix vertebrador. És, en si mateixa, una exposició indisciplinada. Cada una de les set propostes artístiques que inclou és la representació volguda d'un món propi. Una visió particular i lliure de set creadors amb un llenguatge personal, contemporani i transfronterer .

Les obres d'aquesta exposició, però, tenen en relació que totes elles busquen, d'una manera o altre, diluir les fronteres establertes de les disciplines artístiques tradicionals. Aquesta tendència, més que encarnar la recerca d'un treball original, diferent i trencador, s'ha d'entendre com l'experimentació formal de diferents terrenys creatius i la fusió entre múltiples espais artístics. Exemples d'aquesta hibridació poden ser algunes de les obres que combinen sense complexos l'arquitectura amb la fotografia i el cinema, com els treballs “Empremtes” de Pere Vilà o “Espais genèrics” de Roger Serrat-Calvó; el cartell publicitari amb l'obra gràfica seriada i la il·lustració (“No fer res” de Pau Lamuà ), la pintura amb el graffiti (“No indisciplinats, no future” de Cisco) o la fotografia amb la vídeo-instal·lació (“El gruix de la serra” d'Esteve Subirah).

Roser Bover

Roser Bover aprofitaria la seva experiència dins el món del disseny gràfic i del packaging per presentar una obra seriada consistent en set paquets transparents que dins contindran objectes o fotografies de l'univers creatiu de l'artista. En definitiva es tracta d'una obra empaquetada, a l'estil del museu portàtil de Duchamp, però per altra banda també és una obra reproduïda, no hi ha un original, sinó que totes són aparentment iguals, la única cosa que pot diferenciar és la possibilitat que alguna tingui una tara o un error.

“ Idees que creixen” de Francesc Granés.

Sota la sobrietat de l'aparença d'una pàgina web culinària o de bricolatge, Francesc Granés ens explica, pas a pas, com fer créixer la nostra pròpia idea. Un manual d'instruccions pragmàtic i eficaç que es podria confondre i passar desapercebut entre altres pàgines web similars si no fos pel seu contingut artístic. Utilitzant l'estètica de la falsificació com a principal finalitat activista, aquesta peça net-art es camufla i parodia les pàgines do-it-yourself que tan abunden a la xarxa per introduir el seu missatge.

“No indisciplinats, no future” de Cisco

A través d'una peça d' street art , amb un work in progress el dia de la inauguració, Cisco completa i dóna un nou sentit la frase punk per excel·lència, No future! El resultat és una peça a mig camí entre l'estil directa i espontani del carrer i una formalització acurada propera als cànons de la pintura.

“ No fer res” de Pau Lamuà.

No fer res sembla avui en dia un luxe oblidat. Un tema aparentment banal i sovint desestimat en el món de l'art, però que Pau Lamuà sap traslladar al nostre imaginari a través d'il·lustracions a dues tintes de personatges suspesos en el temps talment com si fossis titelles en stand by. Les cinc imatges que configuren aquesta sèrie evoquen el tedi i la buidor d'uns moments que sovint no sabem viure, entre l'estrès laboral i el món de l'oci que ens mantenen en un estat permanent d'ocupació.

“ Espais genèrics” de Roger Serrat-Calvó.

L'obra de Roger Serrat-Calvó combina el paisatge contemporani i la fotografia com un híbrid perfecte. Sembla impossible discernir quina d'aquestes categories pertany al fons i quina a la forma, és a dir, quina és el contingut i quina és el suport. Sigui com sigui, l'arquitectura s'adapta a l'espai de la fotografia com si fos un motlle, recreant imatges hipnòtiques de línies, formes i espais seriats. Com si els edificis posessin volgudament davant la càmera. Una composició que ens remet més a l'idea d'abstracció que a la de realisme.

“ El gruix de la serra” d'Esteve Subirah.

(...), serrar, fragmentar, desunir i segregar sempre és tràgic. Allà on hi havia un tot, ara hi ha una meitat, i aquesta nova condició sempre enyorarà el seu estat primigeni. Tindrà present el seu buit com a record, perquè només mantenint viu aquest fantasma podrà tenir la certesa que una vegada havia estat completa.

Aquesta experiència de la forma sencera i la forma amputada és el que narra Esteve Subirah en El gruix de la serra I i II . La primera és tracta d'una obra estètica i teòrica. La segona exemplifica de manera directe i dramàtica aquesta reflexió a través de les amputacions accidentals que han patit diferents fusters utilitzant la serra com a estri de treball. Dues obres complementàries, dos punts de vista alternatius, però en el fons un mateix objectiu formal.

“ Empremtes” de Pere Vilà.

a pell de les ciutats està plena de cicatrius i senyals. Aquestes marques són les empremtes dels seus habitants. Un llenguatge tan rebel com efímer que pretén trencar la monotonia i l'ortogonalitat de les ciutats utòpiques racionals. Pere Vilà ressegueix aquestes empremtes fent atenció a l'arquitectura, l'activitat humana diària, l'atzar, etc.