Un altre paradís sense clavegueram, de Job Ramos

Exposició: Un altre paradís sense clavegueram
Artistes: Job Ramos
Dates exposició: del 6 de setembre al 2 de novembre de 2008 Lloc: Espai ZER01. Carrer de l'Hospici, 8 – 17800 Olot (Girona) Horari: fins al 30 de setembre, d'11 a 14h i de 17 a 20 h. A partir de l'1 d'octubre de 10 a 13 h i de 17 a 20 h. Els dilluns romandrà tancat.Organitza: Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot i Àrea de Creació contemporània d'Olot. Patrocina: Fundació Caixa de Catalunya. Col·labora: Generalitat de Catalunya (Departament de Cultura i Mitjans de comunicació) i Diputació de Girona. Catàleg: amb motiu de l'exposició s'editarà un catàleg

Per a més informació: David Santaeulària. Telèfon 972266351 / zerou@olot.org .

www.olot.org/cultura/zerou

Un arbre recuperat d'un lloc verge i vora d'un riu secret trasplantat a un espai expositiu. Un escenari que recrea un entorn idíl·lic natural (amb la seva llum, la boira, etc.) en un lloc plenament artificial i humanitzat. Audiovisuals que mostren estranyes accions sobre la natura; petites peces que ens remeten a paisatges coneguts; estadístiques científiques ; un audio que ens qüestiona obertament sobre què estem veient...

Un altre paradís sense clavegueram posa en joc les nostres nocions sobre natura i artifici, sobre la càrrega simbòlica d'allò ideal, sobre la construcció d'escenaris utòpics, sobre les creences místiques i religioses... La natura, tal com l'entenem ara, tal com la veiem ara, no deixa de ser una construcció idealitzada en la qual la participació de l'home ha estat determinant. Paisatges antròpics com els que dominen el nostre entorn proper on molts hi veuen, encara, una representació de quelcom primigeni, autèntic , original... Un paradís que cal mantenir immaculat, lluny de qualsevol intervenció, com si fos un organisme estàtic i harmònic. Un lloc regit per unes normes pròpies allunyades, sovint, de les inèrcies i els dubtes de l'ésser humà; normes que es tradueixen en dogma de fe, en religiositat, en obligatorietat.

_____Més informació____________________________

Sobre aquells moments entre els gestos i els objectes

(text de Martí Manen sobre l'exposició)

Abans de pensar, moure un arbre. Una sala d'exposicions plena però on no s'hi troba l'exposició. Còpies, representacions, imatges d'allò que pot ser, estudis, aproximacions a quelcom que entenem com una realitat. I un mapa que dirigeix cap a l'exposició veritable.

Comencem pel principi. Un espai natural, un lloc convertit en paisatge idíl·lic a través d'una mirada construïda. No es pot tocar res, la nostra presència no pot interferir en aquest espai, ja que la seva definició (aquella que volem) en quedaria afectada. Gairebé es tracta d'un espai sagrat. Agafem un arbre i, sense cap justificació, el separem del lloc. El lloc deixa de ser aquell lloc, l'arbre segueix sent un arbre però perd el seu context. I ja sabem que, si parlem d'art, el context defineix també l'objecte. Què fa aquell arbre en una sala d'exposicions? Com podem “recrear” aquell espai idíl·lic quan el context falla? I què passa quan el lloc d'origen decidim observar-lo sota d'altres paràmetres?

La sala d 'exposicions és plena d'objectes. Objectes que recorden els gestos pels quals han estat creats, que parteixen d'idees i que es relacionen i es qüestionen entre sí. D'entrada, informació sobre el suposat lloc d'interès. Després, un intent d'oferir un “context propi” per a l'arbre seleccionat (quins són els objectes i elements que remeten a una construcció d'origen romàntic del paisatge? És la llum? És la boirina? És la terra?). Seguim després amb una versió “menor” d'aquesta definició del paisatge. I llavors la primera es posa en entredit. Però també apareixen altres elements en joc: estadístiques –la ciència, sempre la ciència que ens recorda qui té la veritat–, escenaris, narracions, espais de contacte, missatges… El que en un principi semblava tenir lògica i respondre a unes idees i gestos simples es va complicant a poc a poc. També aquella mirada inicial al paisatge, suposadament neta, no pot perdurar massa estona. Sempre és fàcil trobar defectes a la perfecció. O sigui, un altre paradís sense clavegueram. I on es trobaria l'error? En el clavegueram o en el paradís? En pretendre creure que tot el que ens envolta té sentit? En la humanitat en sí? En la mort? En la imatge que volem que perduri? Segurament aquell moment entre el gest i l'objecte té la càrrega que acabarà definint tant el gest com l'objecte. Al final parlem de definicions, de què és el que ens envolta, de com volem que sigui, de com necessitem creure que tot funciona i tot té un sentit. I potser el sentit es troba precisament aquí: en aquesta buidor prèvia a la definició, ja que la definició tancarà totes les possibilitats i traslladarà les coses a la raó, al llenguatge, a la construcció en què convertim el nostre dia a dia.

_____Breu aproximació biogràfica de l'artistes______________

Job Ramos i Parramon (Olot, 1974) Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i la University of West England de Bristol. Treballa fonamentalment en l'àmbit del vídeo, el so, el Cd-rom i la performance. Ha exposat de forma individual a la Sala Montcada i Metrònom (Barcelona), Fundació Espais (Girona), Sala H (Vic), Espacio Abisal (Bilbao), Yeans (Suècia), etc. I de forma col·lectiva a AARA (Bangkok), la Capella, Centre d' Art Santa Mònica (Barcelona), INJUVE (Madrid), Matucana 100 (Xile), Centro de la Imagen (Mèxic), Cornell University (Nova York), Konstall “C” (Suècia), etc. També ha presentat projectes a certàmens com Sónar, OVNI, Arco electrónico, etc.